Va morir aquest dimarts 22 de novembre de 2011 a París a l’edat de 87 anys. Molts la recordaran només com la vídua de l'expresident de França, François Mitterrand, però ella es negà a ser tant sols la "primera dama", preferint la seva acció militant en favor dels drets humans.
En aquest sentit, a través de la Fundació France-Libertés, que va crear el 1986, va recolzar activament entre altres, les lluites dels pobles kurd i tibetà, la causa de Cuba o de Bolívia del president Evo Morales, als mapuches al sud de Xile i va participar activament en nombrosos fòrums mundials alternatius.
Danielle Mitterrand va nèixer el 29 d'octubre de 1924 a Verdun, filla d'un director d'escola ( destituït pel govern col·laboracionista dels nazis de Vichy, per no haver denunciat als seus alumnes jueus) i d'una mestra, ambdós militants socialistes.
Als 17 anys s'integra com a infermera a la guerrilla contra els nazis que ocupen França durant la Segona Guerra Mundial i serà una de les més joves condecorades per la seva acció dins de la Resistència.
A la casa on viu el seu pare després de ser separat del seu càrrec, coneix al capità "Morland", àlies de François Mitterrand, que arriba fins allà per amagar-se, perseguit per la Gestapo. Es casen el 27 d'octubre de 1944.
Arrossegada malgrat els seus desitjos en la voràgine de la política, acompanya el seu marit en les seves nombroses campanyes polítiques des del final de la guerra i fins 1981, quan Mitterrand és elegit president de la República. Durant la presidència del seu marit es manté al marge del protocol oficial i aconsegueix utilitzar la tribuna que li proporciona el seu lloc en qualitat de dona del cap de l'Estat per consagrar-se a la defensa dels drets humans.
El 1992, escapa a un atemptat durant un viatge al Kurdistan iraquià i provoca polèmica quan abraça a Fidel Castro a l'entrada del palau presidencial de l'Elisi durant la visita del cap de l'Estat cubà el 1995.
El 1996 publica "En toutes Libertés" i tambè és guardonada amb el premi Nord-Sud. Els darrers anys Danielle s'havia allunyat del Partit socialista considerant que "els dirigents socialistes no tenen la fibra socialista". Publicà el 2007 "Le livre de ma mémoire".
Mare de dos fills, Gilbert i Jean-Christophe, àvia i besàvia, no escatimava el seu temps ni els seus esforços per honorar la memòria del seu marit, mort el 1996. Dels funerals d'aquest últim, va quedar com una imatge forta la de Danielle quan va abraçar tendrament a Mazarine, la filla d'una altra dona que François Mitterrand va ocultar durant molt de temps.
